PRÒLEG
Una gota de sang. Tres gotes de llimona,
àcida i neta. Sis gotes d’aigua de mar, que fa olor de sal i fa olor de vida.
Vint gotes de vi, fragant fruit de la terra. Un sexe obert, humit i càlid. El
desig, que té cara de llop i el cor famolenc, com el pap d’un ocellet. Un riure
burleta, on s’endevina la brillantor d’un ullal. Unes quantes perletes de suor
a sobre el llavi. La dolça tendresa del vellut i l’aspra carícia del fregall.
Un puntet de sal. Una taronja nàvel, oberta pel mig, mostrant els seus grills
sedosos. Una mossegada a l’aresta blanca d’un enciam verd i cruixent. Vermellor
a les galtes, quan et sents avergonyit. Un pessic de monja al tou del braç. Una
ombra que s’esmuny.
Tot això i moltes més coses encara són
aquests haikús de Toni Prat, que es paladegen d’un en un, en la seva petitesa
immensa.
Hi ha els poemes. I hi ha la narració -que se sent contar
a la vora del foc, al voltant de l’home vell que porta un bastó i sembla savi i
etern-. I hi ha la màgia del teatre, quan s’aixeca la quarta paret i veiem el
que estava amagat, on parlen persones com nosaltres, però que són unes altres
diferents de nosaltres, perquè són imaginàries. I hi ha la música, que és en la
poesia i en l’alada gràcia dels violins i la vibrant victòria de les trompetes
i en la trepidant bateria i en el gemec del saxo. I hi ha les persones que ho
escriuen i ho componen.
I, enmig de tot, hi ha aquesta subtil forma de creació
que és un badallet de la volta del cel, per on treuen el cap uns àngels sexuats
i sexuals. Aquests petits, minúsculs poemes, lluents com diamants.
Hi ha també la pintura. I el collage. I les ratlles
violentes dels cubistes i els dolços nenúfars de Monet i les dones amb tres
nassos del més gran de tots, el qui va absorbir tota la pintura del món, la del
passat i la del futur: Picasso.
I hi ha aquestes gotetes de tendresa amarga, de fang
daurat, de suggestió amb prou feines encetada.
Els contrastos.
La senzillesa.
La nuesa conceptual.
Tot això. I moltes més coses que em deixo.